Publicat a “Lo Renaixement” (publicació que momentàniament substitueix “La Renaixensa” mentre la publicació estava suspesa per ordre del govern. pp 102-103. 1879.
Son com el cel: la tristesa
y dolçor de sos esguarts
com la claror de l’aubada;
sos palpebres núvols blancs.
Sos cabells qu’entrenats voltan
son front tan pur y tan cast,
de romanins ab flors blavas
per sé mes beyls son trenats.
Vora una fonteta plora
y endolça l’aiga ab son plany;
mes que la mel son de dolças
las llágrimas que ha plorat.
De la fonteta ab las onas
fa de son rostre un mirall,
y en lo clar fons de las aigas,
hi veu que sos ulls son blaus.
D’aqueix color cuant somnia
tot ho somnia pintat,
fins l’aiga de la fonteta
qu’al fons rodola del vall.
Encar no hi sab qu’en la terra
sol’ns consola el plorar;
encara pensi qu’els somnis,
son per sé beyls veritat.
Encare’n lo breç somnia
y d’amor no tasta encar
la dolsa [sic] mel, sempre dolça
cuant no l’amarga el pecat.
Cuant un jorn taste lo calser
que son plor amplenará,
¡Ben amarch hi haurá de béure’l,
que lo plor es sempre amarch!
Y encar que com el cel sian
sos ulls y sos trists esguarts
com la claror de l’aubada,
¡ya no en vora tot tan blau!