LA JOYA DE VALENCIA

Romanç premiat ab lo ram d’olivera d’argent en lo certamen hagut en Lérida, l’any 1868.

Consolatrix aflictorum

I

Ab l’arpa que canta dolça
Jorn e nit las flórs dels camps,
Ab l’arpa que dolça sempre
Los meus recorts ha cantat,
Jo de ma pátria Valencia
Com trovador valenciá
Ab plaer totes llurs glóries
Vullg per lo mon publicar.
Jo’t salude ciutat beyla
D’hermoses flors rodetjá,
Com’t saluda enciser
Aucellet d’or en son cant.
Jo’t vullg mes ciutat del Cit,
Que las flórs volen al prat,
Mes que l’au vol son niuet,
Mes que’l nacher vol sa creu.
Jo volguera que tu fores
La joja de mes reals
Qu’engastada los homs veren
De Deu en lo inmens brocat,
Jo volguera qu’el cel teu
Fos de’l etern cel un raig,
Que foren flórs tes arenes
E tes flórs foren diamans,
Qu’el riu Turia ab llur soroll
Besant ton mur alleunat,
Timit cantara tes glóries
E tons fets sempre inmortals;
Qu’el Micalet que s’aixeca
Fins los nuvols com gegant,
A tons bardos inspirara
Ab los sospirs del vent brau,
Que fores lo cel dels homens
La terra del angel sant;
Mes ara sols de tes glóries
Vullg una glória cantar
Recordante a ta patrona
Mare dels Desamparats,
Que als aflijits aconhorta,
Que als póbres dona á menjar.
Als peregrins lo maysó
E la inspiració als juglars.
¿Quin fet de ta noble história,
Pur glória te donará?

…………………

Plau puis, Valencia fermosa,
Riallera Valencia plau
Que en lo cel Verge pura
Mare dels Desamparats,
Sa vida’t dona e grandea
Llurs miracles e cor sant,
J’ha tes paisatjes pahibles
Ne faltaran flórs jamay
E l’aire en lo bosq ombrívol
Sempre en son goig parlará;
E sempre eixa mare bona
Que te lo ceptre daurat
E per urna rica al mon
E per mantell lo cel blau,
Escoltará tes plegaries
E abans lo cel faltará
Que puguen faltar llurs mots,
E llurs promeses faltar.

II

D’En Martí los temps corrien,
La guerra estava parada,
La virtut ab gran imperi
Dintre Valencia reynava
Les glóries de la ciutat,
Mil trovadors ab son arpa
E ab dolça veu pregonava
Cantan sa historia afamada.
Pero incá faltava gloria,
Incá caritat faltava
Car los homs desamparats;
Car los folls en sa desgracia,
De la pietat lo foch viu,
La clara llum d’esperança
Buscaven e’no encontraven
Puis la caritat faltava.
Llavors lo bon Gilabert
Jofré que Valencia aclama,
Pera remediar les faltes
Que allí ab sofriment mirava,
Relitjosa cofraría
Fundá que als folls amparara,
E als orfens donara mare,
E a los desamparats casa.
Estos cofrares cristians
Qu’el esser de fe donaven
Als ulls pechi ab lo pecat
E raigs de llum sacrosantes
Volgueren llavors fermosa
Fer una imatge agrasiada
Car així tendria Valencia,
Entre ella y lo cel escala.
Pobra imatge no volien
Rica imatge desichavan,
Car lo bon Jofré, fermosa
Com la del cel la somniara.
Mals escultors no faltaven,
Pero molts bons se buscavan,
Puis tots que fos ja volien
Com de lo cel abaixada.
Lo bon Jofré en llurs desitjos
Sols a Deu li demanava,
Bons artistes, pus que foren
Angels en figura humana.
Una vesprá, cuant ja el sol
Llurs dorats raigs apagava
Dintre nuvols blancs y rotjos
Amaganse’n la montanya.
Tres peregrins, estrangers
Que molts cregueren d’Italia,
Per Fray Gilabert Jofré
Del hospital á la entrada
Preguntaven, car ells dien
Que era mol gran sa encomanda.
El buscaren y el mes jove
Ab Jofré, modest parlava,
Que atent oia llurs mots.
“Nosaltres de llarga patria
Venim a fer eixa imatje
Com de lo cel abaixada.
Nosaltres tres en tres jorns
Farem eixa verge santa
E lo preu será poc gran,
Mes l’obra será acabada.”

¿Qui sou vosaltre?
Grans homs!
¿Acás del cel?
Ell mos guarda.
¿Pero d’ahont sou?
De mol llunt.
¿Vostra patria?
Está mol alta.
¿Quin preu voleu?
Ningun preu.
¿Qui vos pagará?
La fama.
¿Cuan comensareu?
Demá.
¿Que necesiteu?
Pa i aigua.

III

Així parlaven los jovens,
Així els peregrins parlaven,
E així quedá concertada
La obra santa de la Imatje.
A la vesprada siguien
Seguín del pactat contracte
Los capitols; los tres joves
Dintre un cuarto se tancaven
Entrimentres los increduls
Als tres peregrins burlaven,
E del pare Gilabert
Nugaven el alt contracte.
Pero pasaven els dies
Marcats y’al instan notaren
Dintre’l cuarto una armonía
Com si fos himne dels angel
Com lo tremolós sospir
Del suau vent entre les rames,
Com de mil aucellets d’or,
Los himnes qu’en el bosqu canten.
Al punt fon la porta uberta
Tots dintre’l cuarto s’entraren,
Pero tots ab espant muts
Quedaren torbats mirantse,
Car damunt d’una fermosa
Miraven fermosa Imatje
Car en jamay en sos cors
Tal miracle sospecharen.
E los dolsos cants seguien,
E los sospirs de los arbres
Los himnes aquells del cel
Ab sa veu acompañaven,
E la chent de fé moguda,
Als peus de la santa Imatje
De genolls ja mira modesta,
E plorosa en llurs rialles.
Lo bon Jofré e tots a una
Diyen: miracle; miracle;
pero els chovens estrangers
J’allí en lo cuarto estaven
Car eren angels del cel
Vinguts pera fer la Imatje.

IV

Desamparats, alegreuse:
Folls, eixampleu vostre pit,
Que ja del cel abaixada
Mare e patrona teniu.
Orfens enjamay ploreu
Que ja vostre plor ha oit
La qu’enjamay sens amparo
Deixará’l que va á morir.
Mireula cuan beyla es;
Cuan dols son mirar e humil;
E cuan fermós e agraciat
Lo bon Jhesuset son fill,
E cuan guapets los que ploren
A sons peus innocend chics
E cuan agraciada en tot
La que es fermosa entre mil,
Angels, baixeu de lo cel,
baixeu cantan serafins,
E publiquen llur grandees
Vosaltres, juglars del Cit.
Pare el riu en sa corrent
Canten los aucells petits
Llurs armonies, y el mar
Cante també en llurs sospirs.
Doneuli flórs les praderes,
Joyes a millars los richs
Los pobrets llurs oracions,
Llurs fermalls los reis mes pius.
Ella de lo cel es reyna
E de la virtut camí
E la flor mes encisera
Qu’en jamay los homs han vist.
Ella la nau d’este mon
Sens por e ab sa gracia rig,
E de les pasions les ones
Chunt a la nau fa dormir.
Ella es la font de la gracia,
Que de caritat al riu
Porta ses aigües que animen
Les pures flors de lo pit.
Sens ella los homs son orfens,
E lo mon es un castig,
E la esperansa una ombra,
E la veritat mot trist.
Germans los homs son en ella,
lo mon de lo cel el fill,
La esperansa veritat,
E la caritat, blanc llit,
Llau a la Mare dels homs,
Llau al Jhesuset son fill,
Llau als que canten llurs glóries,
LLau als que alenten mon pit,
LLau a tots los que recorden
Los fets que jo cante avuy,
E de valencians lo cor
Sempre hau tingut e lo sprit.

V

Plau, puis Valencia fermosa
Riallera Valencia, plau,
Que j’a tes glories eternes,
Una altra gloria hem chuntad.
Cántela ton riu que’t canta,
E ton Micalet gegant
Als nuvols que el front li besen
Manifesten ta pietat.
Canten d’eixa verge pura
Los trovadors valencians,
A millons llurs grans miracles;
llur gracies a sentenars,
Publique la veu del poble
Ab so entusiasme sens par,
La protecció que a Valencia
Ton mantell sempre ha donat.
Jo el ultim nina del Cit,
De tes inspirats juglars;
L’últmi que sent de les Muses
Los dolços melodics raigs;
També tes glóries pregone
E per aixó vullg cantar
A eixa glória que á tes glóries
Sempre eternes has chuntad.
Yo a eixa mare fermosa
Que als aflijits dona pau,
Consol als homs que sufrixen
E casa als desamparats;
Cante també, car mos himnes,
recort son de mon cor sant;
Dolçes llágrimes del arpa
Qu’en s’alegria ha plorat.
Plau , Valencia la fermosa
E dure ta gloria tant,
Com duren del mar les ones,
E del sol duren los raigs.
Plau, e tes flors enciseres
Formen corona brillant
Qu’el front de ta mare beyla,
Sempre hermosetje inmortal,
Plau que tes glóries son moltes,
Plau que son moltes e grans.

E tu, Mare de Valencia,
Patrona dels Valencians;
No m’olvides si olvidarte
Poguera lo meu cor vá.
Cuida que ma fé no falte,
Que no falte ma pietat;
E que aban los aucells callen
Que puga el arpa callar,
Pera cantar tes grandeses
E ton poder inmortal.
A Deu, mare de les mares,
A Deu, estell valenciá,
No mes mots que dir no poden
Lo que en lo meu cor pur naix;
Parle’l sentiment tan sols;
E parle la caritat.

[Al costat de la transcripció, que correspon a l’riginal del 1r Quadern Llemosí, hi ha una transcripció plena d’esmenes que suposen una millora qualitativa del poema, però no sé quina de les dues és la versió guardonada]

Related Article