Dolces cent troves cantaren
aus e flórs, plórs e sospirs;
avui cent esparceg canten
de una nina lo amor piu.
Vert llorer festona el arpa
e la festona lo blanch llir,
e llurs armoniossos cantics
envetjá beyl serafí.
Jo he cantat amb melengia
dels orfens lo plorar trist,
e del juglar sens amparo
ab l’arpa he segut amic.
Jo en lo altar de lo Senyor
dolços cants he repetit,
e a lo breçol e sepulcre
he cantat amb mots humils
m’envetjaren los juglars;
e beyles nines a mils
per a son front envetjaren
las flors que ma llira ciny.
Llavors amor no sabia,
e de lo cor que en lo pit
bat suau, jamay coneixer
llurs beyls sentiments pogué.
Avui que fermosa nina
ab son mirar dolç e humil
pur foc en lo foc fa naixer
que bat anhelós e altiu;
avuí que començe a anar
en los ulls de un serafí,
e la inspiració cercada
en lo cel veig relluir,
canta llira com los angels
los himnes del paradís,
e si’t falta inspiraçió
cércala ja en lo meu pit.
Canta llira com jamay;
canta com jamay avuí;
e dolça com la mel canta,
aus e flors, flors e sospirs.
Ja ma daurada viola,
ab la dolçor de son cant,
en lo cor ferit d’amors
beyla inspiració ha encontrat.
Ja no son mistigas flors
sens perfums que el vent robá,
las que encisera ab cent troves
ha ma llira celebrat.
Avui son beyles com l’auba
que en lo cel del Orient naix,
e d’armoníes dolcissima
com del aucell lo parlar
lo que avuí lo meu cor ama;
es que ama lo meu cor ja,
es que altre cor desitjava,
e trobí el cor desitjat.
A Valença pregonaren
reina de flors los juglars,
mes avui jo la pregone
breçol de ninas sens par.
Beyles flors cenyí a lo front
en ma inocencia d’infant,
avui ja olvide eixes flors,
a altra flor done plaus.
Si Pepica: Tu ab mirades
de amor lo meu cor callat,
em robares encissera
e no vull m’el tornes ja!
Tu m’inspirares cent troves
de lo teu alé al escalf;
a ton peus, puix, rendix l’arpa
e lo llorer que he guanyat.
Tu en lo cel em feres vore
de la esperança los raigs,
e com lo naufrag que’s salva
veent l’estell jo em vaig salvar.
Flors e troves per a tu,
per a tu llires e cant,
lo Cel per a tu el palacio
e per a catifa el mar.
Jo en breçol de roses fines
e ab roses teixim brocats,
i Regina proclamarte
del meu cor enamorat.
Arrancaré l’armonia
a lo vent que bat suau,
e puix encissera i dolça
a ma llira inspirará.
Seré l’angel de tes glories,
de son voler seré esclau;
e rendit a los teus peus
ma vida lo Cel será.
¿Quina flor no ha de envejarte
si ninguna flor jamay
de tes galtes lo color
e frescura copiará?
¿Quin aucell la melodia
de ta veu angelical
en el ombrívol del bosc
ab son ant repetirá?
Ja no envetje lo ressó
de les ones en la mar,
e la dolça grata música
de la font que en lo vall naix;
Ja no envetje de les bards
los himnes purs celestials,
e les esparces dolcíssimes
d’una nina enamorá.
Sols en tu, Pepica meva,
lo meu pensament renaix
e somniant flors e delicies
pase la vida somniant.
Bell es lo jorn de la vida,
que l’amor ab sos purs raigs
il·lumina ab gotes d’or
com lo Sol al despertar.
Bell, Pepica, nostre jorn,
com lo jorn d’amor será,
si il·luminen nostre Cel
d’amor les estells mes blancs.
Alegrat, puix, llira meva,
que ja renaix en lo pit
encissera com un jorn
la flor de lo meu destí.
Alegrat que ja lo vat
veu en lo Cel relluir
un Sol d’eterna esperança
que a son cor consola piu.
Dolces cantarás cent troves
a las flors e los sospirs,
e t’envetjaran los angels
per tons cants celics e humils.
Avuí comença ta historia
e la corona que cinys
de vert llorer e llir blanc.
Ja no’t faltará armonía
dolça com la veu del riu
e suau com lo cant pur
de lo rossinyol sentit.
Cant a la meva Pepica
ab los cants dels Serafins,
e jo t’amaré ab lo cor
que d’amor plóra ferit.
En jamay olvides llira
de t’armonía el destí
e a tes cordes d’or roses
lo Cel donará vers piu.
Canta, llira, com jamay,
canta com jamay avuí;
e dolça com la mel, canta
a la nina de lo meu pit.