Anys finals
Joan B. Pastor Aicart (Beneixama, 1849-1917) va ser metge rural i un escriptor molt prolífic, tant en castellà com en valencià. Si bé ha estat conegut com a poeta, la seua obra abraça tot tipus de gèneres literaris: assaig, teatre, articles de premsa, crítica literària, narrativa curta, etc. Fins fa pocs anys, la seua figura ha passat desapercebuda dins del moviment de la Renaixença valenciana, tot i ser l’autor més premiat al llarg dels territoris de parla catalana durant aquells anys de renaixement lingüístic.
A partir de 1903 comença una llarga col.laboració amb La Verdad de Múrcia, on Pastor tornà a aparéixer de forma constant en els mitjans de comunicació escrits durant tres anys. Seran 50 articles publicats amb el títol de Apuntes, articles breus sobre política nacional o nternacional, on sovint defensava l’Església catòlica dels atacs rebuts; i també amb el títol de Crónica de crónicas, aquests articles, més extensos. S’hi mostrava cada vegada més bel·ligerant i tenia una visió més pessimista del món. Per exemple, ataca els inicis de les carreres automobilístiques o l’anacronisme dels duels. Cada cop més, trobem una màxima implicació ideològica i política amb el tradicionalisme i el conservadorisme; fins i tot en algun lloc l’encasellen com dirigent dels tradicionalistes alacantins, encara que això no està comprovat. Així, ataca la filosofia krausista, que s’havia introduït a Espanya i conclouria amb la fundació de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos.
A partir de 1895 va anar guanyant premis en ciutats on no ho havia fet, com Lugo, Cullera, Torrent, Marchena, Terol, Utiel i Jumella. Continuà amb els premis en Lo Rat Penat de València. Alcoi va ser on més va arreplegar èxits, entre la data anterior i la seua mort va obtindre sis premis i dos accèssits. De fet l’últim va ser el 25 de maig de 1916 per un poema titulat En llahor de la llengua valenciana, convocada per l’Ateneu Alcoià. Com diu J. Martínez Sanchis, una digna forma d’acomiadar-se d’una llengua per la recuperació culta de la qual havia lluitat, 48 anys després d’aquella Joya de València amb què es va iniciar la seua llarga trajectòria en els certàmens literaris.
El 12 de desembre de 1917 Joan Baptista Pastor va morir a causa d’una afecció bronquial produïda pel seu hàbit de fumar, agreujada pel fred que va fer aquell llunyà hivern. Tal com consta en l’esquela que li va dedicar Las Provincias el dia 16 de desembre, tenia en premsa i en preparació més obres, que van quedar inèdites per la mort poc abans dels 70 anys.