Escriptor i metge a Beneixama

El 1873 va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia. Al poc temps va tornar al seu poble, Beneixama, per a residir per sempre. Va aconseguir la plaça de metge del poble que havia deixat vacant el seu pare.  Atenia els malalts de Beneixama, el Camp de Mirra, de la Canyada i dels nombrosos masos disseminats pel camp. Tenia l’obligació de romandre-hi i no podia eixir sense permís de l’autoritat. Sense dret a vacances, es comprén que poques vegades abandonara la seua localitat i que no anara a recollir els nombrosos premis aconseguits.  Dos anys després es va casar a València amb Josefa Sanjuan, amb qui va tenir sis fills. Malhauradament, en els anys posteriors,  Pastor Aicart va haver de veure la mort dels quatre darrers fills. A més, el 1885, l’any de l’epidèmia del còlera, també va morir la seua esposa, junt a un dels fills. Ell mateix era el metge de Beneixama i va rebre l’ajuda de son pare per a fer front a una malaltia que es va emportar sols durant el mes d’agost a 45 persones. Foren uns anys durs per a ell, plasmats en poemes on expressa el dolor per les morts properes, “A mi hija Rosita” o “Elegía a Pepica”. La profunda fe religiosa li va ajudar a continuar endavant, malgrat tot. Tanmateix, es va notar una menor presència de l’autor en la premsa valenciana del moment, encara que durant aquells anys no va deixar d’escriure, segurament acudint a la ploma com a forma d’alleujament i consol, com deia Joan Fuster sobre Corella, fent literatura terapèutica.

L’estiu de 1886 va realitzar una de les escasses eixides del seu poble. Va portar uns malalts de la comarca a la clínica del doctor Pasteur a París per a procurar-los tractament per a la ràbia. El metge de Beneixama va anotar totes les despeses en un quadern perquè segurament el viatge estava subvencionat per la Diputació i havia de justificar-les.

En 1887 Joan Baptista es va tornar a casar, amb Escolástica Valdés, disset anys més jove que ell. I van tenir un fill, Juan, el qual també va exercir de metge a Beneixama, seguint la tradició familiar. Aquest fill va destacar en l’estudi, arxiu i transcripció de l’obra de son pare.

Per la correspondència que es conserva a l’Arxiu, sabem que Pastor Aicart va mantenir contacte epistolar amb l’altre paisà il.lustre del segle XIX, el cardenal Payá y Rico, quan aquest era arquebisbe de Santiago de Compostela. Així consta en les cartes que va rebre Pastor del metge i escriptor gallec, Juan Barcia Caballero, amb qui va mantenir una relació cordial basada en la proximitat ideològica i de gustos que tenien tots dos. En tres ocasions fa referència Juan Barcia al cardenal Payá i, fins i tot, ens detalla la tristor que senten quan reben carta de Pastor Aicart informant-los de la mort del fill i de la dona arran del còlera.

L’any 1868, quan tenia 19 anys, ja va guanyar el seu primer premi a Lleida convocat per l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana. Després ací mateix en va guanyar dos més i set accèssits; algunes composicions estaven escrites en català. Més tard, el 1874 va aconseguir premi a Girona i a l’Ateneu Científico-literari de València. Amb 25 anys ja havia aconseguit onze premis, set dels quals en la seua llengua materna.

L’any 1876 és molt abundant en mèrits: cinc premis i quatre accèssits; un d’ells a l’Ateneu de Barcelona. L’any 1877 guanya premis a Lorca i La Corunya, i Còrdova, en aquest cas per a un assaig sobre la influència del catolicisme en les arts i la ciència; a banda de cinc accèssits a Barcelona, Lleida i Girona. Gairebé tots els anys s’emportava algun premi. En la prosa sempre utilitzava el castellà, com era habitual en molts autors renaixencistes.

Podem dir que el premi més important li arriba quan guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de València l’any 1895. Fins aquell moment havia obtingut 39 guardons (31 en castellà i 8 en català) i d’aquestes, 33 eren en poesia, 4 en assaig i 2 peces teatrals. Aquesta col.lecció de premis era coneguda pels seus coetanis i així queda reflectit en un poema de Constantí Llombart i Josep Sanmartín on diuen que Pastor escriu molt i que està “com el jolivert” en tots els certàmens.  

Fins i tot li trobem un reconeixement a l’estranger, ja que va ser nomenat el 1883 membre de l’Accademia Letteraria dell’Arcadia de Roma amb el títol de “Pastore Arcade” i el sobrenom de Nicostrato Condileo, segurament per intermediació del Cardenal Payà, tal com consta en l’estudi de Martínez Sanchis.

El 1884 va rebre el títol de Caballero de la Orden Española de Isabel la Católica, gràcies als seus mèrits socials i literaris. Va ser atorgat pel Marqués d’Acapulco en nom del rei Alfons XII i figura entre els documents del Museu Pastor Aicart de Beneixama.

Al mateix temps, va continuar publicant articles, especialment a Alcoi i Alacant, també algun a Novelda. En el diari El Alicantino apareixen setze epístoles titulades “La sociedad moderna: cartas a un amigo”, variant del que més tard serà La novela moderna. En les dites cartes recomana al seu amic Leocadio (destinatari intern dels articles)  que no abandone la forma de vida tradicional i que desconfie del progrés, contrari a la doctrina religiosa. En elles revisa la convulsa situació política de finals del XIX. També hi va aparéixer una ressenya sobre el funeral del seu paisà, el cardenal Payá (3 de març de 1892). Dins d’aquest diari van anar editant-se els poemes del llibre Ecos del alma, col.lecció de 57 poesies en castellà, algunes premiades en certàmens. El 1890 aquest recull va ser imprés a la impremta d’Antonio Seva a Alacant, i consta de 250 pàgines.  Al costat de poemes més personals i íntims, apareixen també els habituals de caràcter religiós.