Desperta ferro, y nodrixca
ton drinc aspre ab dura veu
el cor que avuy desfallixca;
desperta y fes que revixca
sa fe en la patria y en Deu;
desperta ferro, y qu’esmole
ta fulla en lo roc nadiu
qu’el vell crit de guerra udóle,
¡y encar en sommi marmóle
que del vell foc hia caliu!
Despérta com la tronada
que baixa dels Pirineus
qu’el tró y el llamp espentada,
deixant la plana esvinsada
p’el solc de foc de sos peus;
com despérta al naixe el dia
l’aubada qu’es un retall
del vel que al cel dú María;
com despérta l’armonia
escampant rius per la vall,
y torne aixís hui á reviure
la clara llum de brins d’or
ab la qu’el temps vell vá escriure
la historia d’un poble lliure
que pórta a Deu dintre el cor.
¡Dintre el cor! Aqueix sagrari
que sembla qu’es tan petit
com si fora un reliquiari,
essent-ne el vivent santuaro
que té al mon el Infinit;
dintre el cor hont está ensesa
la flama de aquella fe
qu’en els llavis plóra y resa,
y es el pá de la Bellesa
qu’engin y llira ens manté,
puis el nóstre té el calor
del cor d’els pares, y es pur
com lo flayre ubriacador [sic]
del vent que besa el vell mur
y ab l’edra el vist de verdor,
y es nostra llira l’aymada
d’En Ramon y de Ausias Marc
hui com llavors puntejada
p’el que plora sa estimada,
p’el que troba el se pá amarc;
la que al mon fon maravella,
y ens fa recordanses hui
de aquella fe enjamay vella
qu’ens feu solcar ab la rella
de la Creu aquest jardí;
la qu’encárc alsa sa veu
desde el Montgó al Montserrat,
desde el Bruc al Pirineu,
¡vells murs del casal sagrat
que hostaja, oh Pátria, el bres teu!
y nostra fe es la fe santa
qu’ens fá memória dels furs
cuant els llix, y honóra, y canta,
y es la que aixeca jeganta
dels nostres temples els murs,
y aquella que ab sant anhel
té la colla mes guerrera
de martirs que hiá en el cel,
vetllant la santa senyera
que teixí Eulalia ab son vel.
Despérta ferro, y que sía
com als jorns del temps antic
¡cuant aquí un sols cor glatía!
¡cuant n’era la glória aymia
d’els avis, y Deu l’amic!
cuant ab la pols que soterra
les glóries hui del temps vell,
bastirem ab cants de guerra
un castell en cada serra
y en cada Esglesia un castell;
despérta per fer que pregue
nostra jovent ab pit fort
y al dubte l’esprit li negue;
despérta per fer que regue
l’arbre qu’el mon cregué mort.
Som els nets dels qu’esfonsáren
les colles dels sarrahins
cuant ab sos peus les xafaren,
y ab sanc de moros regáren
les planes d’els teus jardins;
som els de sempre, els de abans;
els d’En Jaume y En Borrell,
els nets dels Reys y dels Sants,
¡els rebrots de aquells jegants
que sostgenen lo mon vell!
Nostre cor glat ab l’amor
qu’ensengué el seu cor altiu,
sent de sa febra el calor,
y es com era en l’antigor,
¡lliure y fort, sanser y viu!
nostre cor té el foc ensés
de aquells segles d’amor pur
qu’es grontxaven en un bres
tot de roures per ser dur
sobre un jas de [llors?] sospés.
Branques del arbre que aixeca
vora l’antiga casal
lo tronc que cluix y gemeca
cuant el oblit el corseca
ó el somu el temporal,
de noves fulles vestím
lo mantell ensisador,
y ab noves flors el guarním,
y agrunsant tot jorn vivim
p’els vents sants de l’antigor.
Despérta ferro, y torném
á ser els bons, ¡els de abans!
qu’encar al esprit guardím
l’alé dels avis cristians
y ab l’enjiny mateix cantém;
despérta, y ab ton drinc fort
febrosenc lo cor bategue
per l’amor d’aqueix temps mort,
¡y ab ell lo cor ens sosegue
com lo vaixell qu’es al port!
Despérta ferro, y que sure
p’els espays lo sol de ahir,
¡lo sol qu’el cor ens madure!
doncs si en despertes, jo’t jure
que no en tornaré a dormir.