L´ASSAIG
Pastor escrivia breus assaigs que normalment presentava a certàmens que proposaven un tema concret per a la reflexió. Normalment estaven organitzats per associacions de caràcter catòlic que volien estimular la reflexió artística o filosòfica. Aquests escrits solien ocupar al voltant de cinquanta fulls, escrits sempre en castellà, i amb la religió com a centre temàtic. Presenta una adjectivació rica, un ús important de la perífrasi, de les oracions subordinades i d’un vocabulari ric que donen un registre culte i de vegades complicat. Set treballs foren premiats a Còrdova, Alcoi, València, Barbastro, Cullera i Marchena.
En aquests assaigs critica els filòsofs no catòlics com Voltaire, Luter o Calví; defensa l’estètica idealista, les excel.lències dels temples dedicats al culte; la personalitat de Cristòfor Colom ; la importància dels ordes religiosos; la tradició en la vida dels pobles; el realisme en l’art, Fray Luis de Granada i Miguel de Cervantes, les belles arts i l’educació. Fins i tot arriba a redactar una geografia mèdica de Beneixama, on descriu la situació del seu poble en un estudi a cavall entre la sociologia i la medicina. Va deixar un assaig de 231 pàgines distribuïdes en 29 capítols, tot i que no estava acabat, anomenat Autoridad científica de la Iglesia en nuestro días i és, segons J. Martínez Sanchis, el treball més sòlid, extens i elaborat dels que Pastor va dedicar a la religió, la filosofia i la ciència. Sembla que és el que Las Provincias assenyalava com a treball preparat per a impremta. Segons Martínez Sanchis és el treball més sòlid, extens i elaborat dels que Pastor va dedicar a la religió, la filosofia i la ciència: L’escriptor beneixamí confronta les principals teories científiques i filosòfiques amb la religió catòlica. Defensa el catolicisme amb força i critica el progressisme basat en la separació de l’estat i l’Església.
Pastor hi defensa l’igualitarisme i el reclama per a garantir les lleis abolicionistes de l’esclavitud. S’alinea, doncs, amb les tesis roussonianes que consideren l’educació com element fonamental en el desenvolupament humà i lluny de les tesis innatistes que relacionaven la intel.ligència amb els caràcters heretats. En aquest sentit es mostra contrari al darwinisme social perquè aquest justificava la supremacia de l’home blanc.
Col.laboracions en la premsa
Pastor publica el 1870 en el diari El Centro Popular uns articles on es mostra partidari de la República. Ell mateix va assistir i llegir una oda A la libertad en la inauguració del Centro de la Juventud Republicana a València, on es trobaven els seus companys Simarro i Gimeno. S’alineava en les tesis del republicanisme perquè pensava que la república podria posar Espanya en millor situació que la monarquia i que podria acabar amb la corrupció contínua de l’administració estatal. Al mateix temps el republicanisme menys radical defensava la llibertat religiosa sense voluntat anticlerical, cosa que s’avenia millor amb l’ideari del jove Pastor Aicart. Ara bé, a partir de 1871 ja no seguiria la línia anterior i comença a publicar en “El Semanario Económico Popular” articles sense contingut polític i que mostren un viratge en la ideologia de Pastor Aicart. També comença en l’any 1870 a col.laborar amb la “ Ilustración Popular” amb articles sobre les virtuts cristianes, apunts de viatges, reflexions sobre ciència o filosofia i algun poema. Ho fa amb un estil combatiu que l’acompanyarà sempre. En aquests articles defensa que, en general, la modernitat, amb la seua confiança en la raó humana, ha significat a la llarga encetar un camí de descreença religiosa amb la qual la societat es dissol perquè no té un fre moral com suposa l’obligació d’obediència cristiana, tal com afirma Josep Martínez Sanchis en la monografia citada. És curiós que utilitzava diversos pseudònims per a no repetir el seu nom en un mateix exemplar: Valeriano, Olegario Belda, Licenciado Linaza.
Mai no va deixar de publicar articles, en la part final de la seua vida especialment a Alcoi i Alacant, també algun a Novelda. En el diari El Alicantino apareixen setze epístoles titulades “La sociedad moderna: cartas a un amigo”, variant del que més tard serà La novela moderna. En les dites cartes recomana al seu amic Leocadio (destinatari intern dels articles) que no abandone la forma de vida tradicional i que desconfie del progrés, contrari a la doctrina religiosa. En elles revisa la convulsa situació política de finals del XIX. També hi va aparéixer una ressenya sobre el funeral del seu paisà, el cardenal Payá (3 de març de 1892).
La polèmica amb el naturalisme
Emilia Pardo Bazán va escriure el 1882 un assaig anomenat La cuestión palpitante en el qual l’autora gallega analitza el moviment literari conegut com naturalisme, especialment a partir de les novel.les d’Emile Zola. L’autora gallega hi reconeix tant elements positius com negatius. Els personatges protagonistes de les novel.les de Zola estan condicionats per l’herència i l’ambient en què es mouen, un determinisme que porta el novel.lista francés a ambientar-los en barris pobres, explotats, amb problemes d’alcoholisme, amb prostitució. Tot això xocava amb la concepció de l’art i de la literatura en particular de Pastor Aicart, el qual estava convençut que podien exercir un efecte moralitzador i benefactor en una societat en descomposició. Els escàndols morals i a vegades sexuals de les novel.les naturalistes representaven per a un escriptor molt catòlic, com era Pastor Aicart, una immoralitat que calia denunciar i criticar.
La cuestión palpitante no era sols una defensa del naturalisme sinó també una voluntat d’obrir-se a les idees estètiques procedents de França i d’Europa en general. Ben prompte va tenir resposta en diferents mitjans de premsa espanyola, algunes en forma d’article i d’altres en llibres. Per exemple, la de Juan Barcia Caballero en 1884, la de Juan Valera en 1887 o la de Pastor Aicart en 1886. Aquest escriu trenta cartes dirigides al seu amic Barcia Caballero en les quals fa una anàlisi profunda de la literatura europea i de la naturalista en concret. Es mostra com un gran lector de tot el que està editant-se a Europa. Va ser editada a Alcoi en un llibre de 370 pàgines, anomenat La novela moderna.Cartas críticas, a càrrec de Federico Company. L’autor de Beneixama sap que els seus gustos i idees estètiques (més emparentades amb l’idealisme romàntic) han passat de moda, encara que ell les seguirà defensant constantment. Critica Emile Zola i les seues novel.les però també aquells que el menyspreen sense a penes haver-lo llegit. Pastor entén el naturalisme com una evolució oportunista del realisme, pessimista i immoral en el fons, antiestètic en la forma i tendenciós en el seu fi. Segons ell, és oportunista perquè vol l’èxit de vendes a costa d’escandalitzar els lectors. Critica també la base filosòfica del naturalisme (el materialisme monista de Feuerbach), que nega l’ànima com a substància independent del cos i, doncs, determinada per les lleis de la matèria; la qual cosa sotmet les persones al fatalisme ja que no es poden deslliurar del seu destí social o biològic. Ara bé, també hi ha espai per a reconéixer-li al naturalisme algunes virtuts: la precisió en la descripció, l’ambientació colorista, exhuberant, els detalls, la vitalitat de l’enginy, etc. En tot cas, dubta del suposat afany moralitzador del naturalisme quan exposa el vici i la maldat. Per a Pastor això no aporta res de positiu. A més, basant-se en l’ontologia platònica, opina que la bellesa no pot estar subjecta a la diversitat de gustos i ser independent dels continguts. És a dir, que si l’objecte descrit no és bell no es pot fer una creació estètica bella. I a un objecte bell li pot correspondre una creació artística (un poema, per exemple) també bella i perfecta, però mai si el referent descrit és un vici o una maldat. Arriba a defensar la censura i l’aïllament cap a aquestes produccions.
És per això que Pastor defensa una estètica cristiana en les novel.les, encara que ell no va voler mai escriure cap novel.la, segurament perquè no atribuïa a aquest gènere un poder educador sobre els lectors. Malgrat això, la seua biblioteca personal està farcida de novel.les d’autors com Goethe, ETA Hoffman, Shakespeare, Daudet, Clarín, Horaci…
Pastor Aicart aspirava que el seu llibre tinguera una repercussió important, encara que en alguna carta es queixa que això ho ha marxat com ell desitjava; bé perquè ha faltat difusió, bé perquè els qui havien d’haver dit alguna cosa, havien callat o senzillament perquè era incomprés. Sentia que la seua visió crítica havia quedat relegada a un segon terme, en part també perquè feia quatre anys de l’aparició del llibre de Pardo Bazán i la polèmica havia baixat bastant. Per contra el llibre obté l’elogi de l’escriptor Manuel Polo y Peyrolon, el qual diu que es tracta d’una vertadera història crítica de la novel.la moderna; que té un llenguatge sonor, ampul.lós i poètic. També Menéndez Pelayo el va incloure en Historia de las ideas estéticas en España. En general, tots els estudis sobre literatura espanyola citen el llibre de La novela moderna per a tractar sobre la repercussió del naturalisme arribat des de França; fins i tot en els estudis més recents de Nelly Clémessy a França o de Mary Lee Bretz a Anglaterra i Estats Units. Podem concloure que l’obra de Pastor ha anat guanyant en importància i repercussió al llarg del temps i li ha valgut per ser conegut en contextos nacionals i internacionals.