Pastor Aicart és conegut al seu poble i a la comarca amb el qualificatiu de Poeta Pastor. Aquesta aposició que s’ha unit al cognom ja és ben significativa del gènere que li va donar més fama a la comarca i en el qual més fulls va omplir, o almenys la forma predilecta per a expressar-se: el vers. Encara que com indica l’estudiós Martínez Sanchis, també té milers de pàgines escrites en prosa, dignes d’estudi i amb tanta qualitat com la poesia. I aixó li va fer subtitular el monogràfic sobre Pastor Aicart com “Més enllà de la poesia”.
Té al voltant de 1.500 poemes de diferent extensió, temàtica i llengua. Empra des del sonet, molt estimat, fins als romanços –més extensos-, passant per altres estrofes de mesures diverses. La temàtica més emprada és la religiosa, es podria dir que al voltant de la meitat de la seua obra lírica ho és. Però també té poesies patriòtiques, intimistes i a vegades humorístiques. En Pastor és compatible una visió patriòtica castellana amb una exclusivament valenciana o catalana (quan escriu sobre els vincles comuns en la història).
En les obres primerenques Pastor es mostra més íntim i personal, escriu sobre les passions i els sentiments d’un jove preocupat per l’amor. Després la seua trajectòria es dirigeix cap a una orientació més religiosa, moralitzadora en moltes ocasions, sense deixar el vessant patriótic.
Els seus primers poemes daten del 1866. El Cuaderno de 1867 recull 63 poemes en castellà manuscrits. S’inscriuen dins la línia de poesia romàntica, marcats especialment pel tema del desamor. També hi figueren poemes religiosos o sobre història, al costat d’altres més lírics o bucòlics. Fins i tot apareix algun poema amb certa sensualitat, excepcionals vista la trajectòria posterior. També és d’aquesta primera etapa el Cuaderno juvenil incompleto que recull poemes en castellà en unes 240 pàgines, escrits entre 1868 i 1871 aproximadament. Conté poesies curioses i molt personals, algunes d’elles allunyades de la seua línia posterior. Després continua escrivint-ne, presentant-se a premis i sense abandonar mai el gènere.
Premis de poesia
L’any 1868, quan tenia 19 anys, ja va guanyar el seu primer premi a Lleida convocat per l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana. Després ací mateix en va guanyar dos més i set accèssits; algunes composicions estaven escrites en català. Més tard, el 1874 va aconseguir premi a Girona i a l’Ateneu Científico-literari de València. Amb 25 anys ja havia aconseguit onze premis, set dels quals en la seua llengua materna.
L’any 1876 és molt abundant en mèrits: cinc premis i quatre accèssits; un d’ells a l’Ateneu de Barcelona. L’any 1877 guanya premis a Lorca i La Corunya, i Còrdova, en aquest cas per a un assaig sobre la influència del catolicisme en les arts i la ciència; a banda de cinc accèssits a Barcelona, Lleida i Girona. Gairebé tots els anys s’emportava algun premi. En la prosa sempre utilitzava el castellà, com era habitual en molts autors renaixencistes.
Podem dir que el premi més important li arriba quan guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de València l’any 1895. Fins aquell moment havia obtingut 39 guardons (31 en castellà i 8 en català) i d’aquestes, 33 eren en poesia, 4 en assaig i 2 peces teatrals. Aquesta col.lecció de premis era coneguda pels seus coetanis i així queda reflectit en un poema de Constantí Llombart i Josep Sanmartín on diuen que Pastor escriu molt i que està “com el jolivert” en tots els certàmens.
Dins del diari El Alicantino van anar editant-se els poemes del llibre Ecos del alma, col.lecció de 57 poesies en castellà, algunes premiades en certàmens. El 1890 aquest recull va ser imprés a la impremta d’Antonio Seva a Alacant, i consta de 250 pàgines. Al costat de poemes més personals i íntims, apareixen també els habituals de caràcter religiós.
El primer quadern llemosí
El quadern de 1870 és tot un document que ens parla dels interessos de Pastor Aicart, de les seues preocupacions i les seues amistats durant els anys d’estudiant en una ciutat important d’un país que viu una de les èpoques de més tensió política de la seua història, el temps en que es prepara la vinguda a Espanya d’Amadeu de Savoia com a rei que succeirà Isabel II, destronada per la revolució de setembre de 1868. El quadern està dedicat a quatre amics, alguns d’ells amb una posterior destacada presència en els àmbits científics o polítics: Amalio Gimeno, natural de Cartagena, va arribar a ser catedràtic de medicina a les universitats de Santiago de Compostel·la, de València i de Madrid, diputat pel partit lliberal el 1886 i algunes vegades ministre dels governs d’Alfons XIII des de 1906 a 1920; Manuel Candela, nascut a València, fou catedràtic de ginecologia i obstetrícia a les universitats de Santiago i València i un ginecòleg de gran prestigi a aquesta ciutat; Pascual Más Candela fou un metge crevillentí; i per últim Miguel Sarrió y Payá era, segons consta en els documents de Juan Pastor Valdés, fill de Joan B., professor al Seminario Conciliar de València i íntim amic de l’autor.
El manuscrit anomenat pel mateix Pastor Aicart “Cuaderno 1º Lemosin”, Benejama 3 de Abril 1870, recopila poemes escrits amb anterioritat a aquesta data. Tan sols dos tenen la data en què van ser presentats a concurs: “La joya de Valencia”, el 1868, i “La Verge de la Mercet”, el 1869. L’escriptor de Beneixama recull disset poemes, alguns breus; d’altres, d’extensió considerable i dividits en parts. Els set primers tenen l’amor com a eix central. Sembla que un jove Joan Baptista volguera utilitzar aquest primer quadern escrit en “llemosí” per abocar tots els seus desvels, il·lusions, esperances i desenganys. Són poemes d’un to molt personal i podem seguir l’itinerari amorós del poeta, normalment desencisat i a la recerca del vertader amor que trobarà en Pepica -Josefina Sanjuan-, és a dir, la que serà la seua primera esposa. Junt a aquests personals poemes, en la part central del llibre n’apareixen d’altres més religiosos, quatre en total, els quals s’alternen amb altres que podríem anomenar “patriòtics” (tres) i acaba el conjunt amb dos que s’allunyen de la temàtica anterior i en els quals Pastor assoleix un to més sincer, més greu i, per tant, més reeixit. Val a dir que aquesta temàtica, llevat possiblement d’aquests dos darrers, és coherent amb el que estaven conreant altres poetes renaixencistes en aquell moment. Responia al triple lema de les convocatòries dels Jocs Florals (que s’havien celebrat a València només l’any 1859, però que des d’aleshores sí tenien una cita anual a Barcelona): Pàtria, Fe i Amor.
Respecte al llenguatge utilitzat en el quadern, Pastor Aicart empra un valencià allunyat de la parla quotidiana, bastant depurat i amb molts arcaismes, ja que sens dubte devia ser un bon lector de tot el que s’estava escrivint no sols a València, sinó també a Barcelona o les Illes. Tan sols detectem uns pocs col·loquialismes, entre els quals podem nomenar l’ús excepcional que fa de la preposició “per a” com a “pa” (tal volta per veure de quadrar la mètrica); també escriu alguna vegada “incà” per “encara”; la frase feta “pegant tombos” o l’adverbi “entrimentres”. Entre els arcaismes, nombrosíssims, trobem: l’ús de l’article masculí lo, los; la conjunció e (i), pus (més), aucells (ocells), astruch (sortós), auba (alba), paorós (que fa por), gaya (alegre), etc. També usa altres variants que pertanyen a la varietat de català oriental, que el poeta beneixamí devia llegir en els poetes catalans i que feia seues: aqueix, avuy, llavors, las flors, las miradas, ésser, mot, etc. Com és habitual en els poetes renaixencistes prefereix els possessius àtons als tònics: mon, mos, tons, ma, etc.; també escriu sempre amb el pretèrit perfet simple, més propi de la variant de valencià apitxat de la capital: besí, cantí. Constatem una afecció, potser excessiva, per l’ús de determinades paraules molt preuades pels poetes de la Renaixença i a les quals Pastor no és alié: arpa, viola, llira, flors, belles, hermoses, vat, bard, trovador, juglar; característica aquesta que relacionem amb una voluntat de verbositat, pròpia de molts autors renaixencistes i del mateix Pastor, i que apareix en les obres que coneixem de l’autor beneixamí.
Pel que fa a l’estructura externa del llibre, podem afirmar que Pastor excel·leix en la diversitat de la mètrica, de la rima i de l’estrofisme. En la mètrica és rigorós i segueix l’estructura mètrica catalana que compta fins a l’última síl·laba tònica, també en els hemistiquis, és a dir, en les parts en què poden dividir-se els versos més llargs. En la rima prefereix l’assonància, però no descarta variar amb rima consonant. Pel que fa les estrofes, conrea moltes vegades els quartets, els quintets, els sextets, també alguna octava; en tot cas, la que més utilitza és la sèrie indefinida de versos, normalment en els poemes més narratius en els quals empra l’estructura del romanç. I una característica interessant és el canvi del tipus d’estrofa dins d’un mateix poema responent a un canvi de to. Pel que fa a la mètrica predominen els heptasíl·labs, amb rima assonant en els versos parells (típica del romanç) ; també empra l’alexandrí (6+6), hi ha estrofes on alterna decasíl·labs i hexasíl·labs, estrofes amb decasíl·labs únicament, etc.