A la reina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat
I
¿Voleu, Senyora, escoltar-ne
com és de dolça i de rica
l’arpa que polsa València
quan canta, plora o somnia?
¿Voleu que desperte en cobles,
com l’aucellet que matina,
o que esclate en veus, com l’ona
que allà en la platja rellisca?
¿Voleu que udole més aspra
que el corn de la gent antiga?
La gent que ens deixà en herència
son cor, son ferro i sa llira!
¿O que marmole més dolça
que el rossinyol quan refila
vora del niu que en el sàlzer,
grunsant-se al vent, s’endormisca?
Té veus per cantar al vespre
quan sembla que el sol desbrina
les trenes d’or que el coronen,
i en té per cantar al dia
quan pel cel estén l’aubada
la clara llum matutina.
Si us plau, senyora, escoltar-me,
I us plau que vui us l’oferisca,
voreu com és la més bella
l’arpa que es diu llemosina.
II
Són les cordes seues la branca on s’agrunsen
a l’auba i al vespre tot-temps els aucells,
on tot temps enfila, brodant-los de perles,
la mà de les Muses els llors a ramells.
Quan crida la Pàtria, forjar-ne sap l’himne
que un segle cantaren les colles del Cid,
les feres mainades que en pau com en guerra
portaven brodada la Creu al seu pit.
La Fe que ens inspira, la veu les arranca
Que encensa amb pregàries el setí de Déu;
la veu dels que pugen al cim del Calvari
portant a sos muscles el pes de la Creu.
Amor la punteja; desgrana en espurnes
que l’ànima escalfen, eixint un tresor,
i apar que llavores en fa que sortisquen
l’eixam tot de somnis que niuen al cor.
Per ella, senyora, reviuen les glories
pel temps soterrades al fons de l’oblit;
per ella rebroten amb nova florida
les branques d’un arbre que Déu ha benit.
Té veu pels que ploren, vençuts en la brega
del món, les dolentes ferides del cor,
la té pels que reguen els erms de la vida,
tots jorns plens d’espines, dels ulls amb el plor.
La té per als jóvens, més viva i encesa
que el raig d’or i porpra que en llum tiny el cel;
la té per les mares, més dolça que al llavi
del nin que acaronen, sa bresca de mel!
Pels savis és docta, pels sants és cristiana,
pels herois valenta, sonora pels vats;
per tots en té sempre, niant en ses cordes,
pregàries i cobles, cançons i dictats.
III
És la mateixa, senyora,
amb la que plora en Viana
i n’Ausiàs March enamora;
és la que endolcix sonora
nostra parla valenciana.
La que ha cantat amb veu dura
de l’aspre cim del Montgó
la cima que al cel s’atura,
i ha fet que arrele en l’altura
d’aqueix cim nostre penó.
La que té la veu immensa
del mar llatí que ens incensa
ab son buf tramuntanal,
i la dels lais que en Provença
sospira al vespre el mistral.
La que crema en l’encenser
dels seus cims el místic flaire
de les flors del taronger,
i escampa per fer dolç l’aire
perfums de murta i llorer.
Es la que escampa en llegendes
més flors que els nostres jardins,
quan solta a l’enginy les rendes,
i ens fa petjar per les sendes
pols dels vençuts sarraïns.
La que ns fa sentir sagrada
la glòria del temps passat,
pel temps nou tota arruïnada,
la que ens fa cantar l’aimada
Senyera del Rat-Penat.
La que ens fa pensar al cel
quan nostra ànima entristida
tasta del vici la mel,
que n’és una font de vida,
tot temps de plors o de fel.
És, senyora, l’arpa aquella
que, amb mots per l’amor dictats,
canta o plora en la capella
on fa tant de temps regnes bella,
Mare dels Desemparats.
L’arpa que ens ensenya el crit
que alça a sos peus el dolor
quan està el cor afligit,
perquè ens aboque ella al pit
el riu de mel de l’amor!
La que vui, senyora, us dóna
les palmes i els llors triumfals
que en ses cordes empresona;
la que us dóna vui corona
de Reina dels Jocs Florals!
IV
Guardeu, senyora nostra,
de l’arpa llemosina,
de l’arpa dels meus avis,
el virginal record
com guarda sempre en vetlla
la pàtria llevantina
puríssimes les glòries
d’un temps que plora mort.
Guardeu-lo nit i dia
dins l’ànima amb fe vera,
perquè allí dins arrele
sens por al sol ni al gel;
com guarda el niu la branca
de l’arbre en primavera,
com guarden les abelles
dintre el panal la mel.
Feu-ne tot jorn membrança
d’aquesta nit tan pura,
en què València us dóna
de cobles un tresor,
i esment d’eix setí feu-ne,
que n’és tan sols figura
d’aquell, senyora meua,
que vui us alcem al cor.