Recollit per Constantí Llombart a Els fills de la morta-viva. El poema, anterior a 1879 s’entronca perfectament dins la tradició renaixencista: retrobament de les glòries passades i esperit de lluita per no deixar-les enfonsar. Llombart assenyala que per no saber quina millor preferir, y al ensemps nostre treball s’allaujare, copiarém en aquest lloch acás la més insignificant de ses numeroses rimes. La tria, però, correspon a un dels poemes més reivindicatiu de Pastor Aicart, i per tant probablement més de gust de Llombart.
Encar n’es ell: benida
Sia la santa pátria,
Qu’en sos recórts, ¡tots céndra!
Plena de sant ergull encara creu!
Encar n’ets tú: tot mortas
Son nostras gestas santas,
¡Y encare tú tens vida!
¡Deu no ha volgut ta mort! ¡Benit sía Deu!
—
Sotas tas negras alas
Vetlla la gloria encare,
Y encar ¡oh Rat! te miro
Com altre temps ab gloria en nostre escut!
¡Avuy que fins los marbres
De nostras santas tombas,
Son polç, y el mur ciclopeo,
Breç un jorn de la pátria veig caigut!
—
Benit sía Deu que’t guarda
Y’t fa surar dessobre
La polç que’l mon aventa
Vers son seti de boiras y d’estels!
D’aqueixa santa altura
Veurás la nostra gloria,
Lo somniant reviurer,
Y el foch ardent de nostres cors fidels.
—
Oh sí! De lo vell arbre
De nostra gloria, hi restan
Encare las tres brancas
Del Amor, de la Pátria y de la Fé.
¡En totas lo Rat nihua!
¡Ninguna ú es vuy seca
Fullas l’Amor els dona,
Y flors la Pátria y son dolç flayre’l be.
—
Pot sé que la tempesta
Del oyt, seques as fullas;
Pot sé trepitje inícua
Desfulladas p’el fanch sas frescas flors!
Donchs no son místic flayre
Será perdut: nosaltres
Els fills de Rat, encara
Tenim per esguardar los nostres cors.
—
A l’ombra d’aqueix arbre
Ausias lo dolç cantava,
Cerava el Cit son ferro
Y Sant Vivent’ns senyalaba el cel
Per ço las tres floridas
Brancas del benit arbre,
Sostenen una espasa,
Una citra y un cor qu’es tot de mel.
—
¡Tot temps en eixas brancas
Nihuará el Rat! ¡Maleyta
La má qu’el destral cere
Per dur ab colps á sos raels la mort!
P’el dret será batuda,
P’els corps será menjada,
Y al devellar els segles
Del cim del temps, ‘ns [sic] cridarán més
[fort.]
—
No hi trove llar la rasa
D’aqueixos vils apóstatas,
Y de sa tomba el marbre
Torne runa lo pich del alt Montgó;
De tot recort indignes,
Jamay la pátria els done,
Per ferne sa mortalla
Ni un brí tan sol de son benit penyó.
—
Lo Rat n’es viu: qui el vulla
Tindrá llorers, qu’encara
Té per los fills que l’ayman
Perlas, garlandas, oracions y flors,
¡Oh!¡Que jamay las brancas
Hont nihua vuy, l’oyt creme!
Per fé jamay sian secas,
Reguém l’arbre ab la sanch de nostres cors!