Publicada en “La Renaixensa”, Vol I, pp 63-64, 1876.
Dintre’l meu cor hi ha nihuada
d’amorosos pensaments;
uns que baixen fins la terra,
y altres que pujan al cel.
De ditja y dolça gaubança
sembli que son los primers,
y de melangia y penas
tasto l’amargor en ells,
y els altres que son tan tristos
com lo meu penediment,
recordanças d’altra vida
me donan ab sos plahers.
Alas del cor, alas blancas
com las clapas de la neu,
portaume al cel los insomnis
que vessa el cor á torrents,
qu’en lo mon va defallint-ne
de mon esperit la veu,
y caure sento una á una
las fullas de los llorers.
Dintre’l cor tot sos tempestas
d’angunias y sentiments,
y en el mon somriu l’aubada
ab son verginal oreig.
Dintre’l cor tot es ja fosque,
fosque dels passats plahers,
y en el mon tot es bellessa,
llum, amoretes y aucells.
Alas del cor, ales blancas,
alas de mos pensaments,
nihuada de mos ensomnis,
recordanças d’altres temps,
si mortas mos ulls us vehuen
de lo trist cor dintre’l breç,
treuen rosas y asutcenas
sa mortalla ricament
donchs en la pobre nihuada
d’amors qu’en lo meu cor veig,
hi ha un aucell qu’es tot bonich,
un aucell qu’es diu la fe.