PLUCHA D’ESTIU

Cuadro valenciá dramatic en un acte.
Personaches

D. Chochim, mestre de escola.
Rosario, filla de D. Chochim.
Manolo, barber.
El So Saoro, llaurador acomodat.

La acció ocurrix en una alqueria del horta de Valencia.

Decoració

La escena representa una sala destinada a escola en una alqueria del horta. Alguns banquets arrimats á les parets á la esquerra del actor, y á la sehua dreta y en primer terme una taula, y damunt de ella un tinter, plomes, papers y llibres, y arrimada á la taula una cadira de respaldo. En la paret y sobre la cadira un crisifijo, y en el sentro de la sala y penjada del techo una gabia en un canari. Porta al fondo que se suposa dona al camp, un atra en primer terme que comunica en les habitacions de la alqueria, y una finestra oberta en front de la porta. La acció comensa á les sis del matí.

 

Escena I
Don Chochim.

Al alsarse el teló apareix sentat en la cadira, manifestant en el tó y en els ademáns, qu’el preocupa algo qu’es serio. El traje se deixa a elecció del actor, pero fent notar que en la indumentaria, que ha de ser modesta, no deu pendre part ningun detall caricaturesc.

¡Com ha de ser! Té ma filla
alguns defectes ¡Es dona!
¿Qui podrá enjamay finchirse
sense espines una rosa?
Alsantse de la cadira.
Pero la mehua Rosario
despues de tot, es mol bona…
¡Un retrato de sa mare
qu’el Senyor tinga en la gloria!
Com es encara tan chove,
y está del mon á la porta,
¡y no sap per esperiensia
qu’el que mes el vól, mes plora!
li pareix qu’es mes bonico
qu’en un matí de Maig l’horta,
¡cuant van badantse les roses,
y el cel no té ni una boira!
y es que sempre es dur de creure
que alló que mos aconhórta,
per mol bonico que siga
puga ser fum y falória.

Pausa

¡Fruyta del temps! Ella pensa
com pensa als seus añs la dóna;
¡yo com aquells que ja tenen
casi els dos peus en la fósa!
Creu ella que tot es festa;
que la vida es una choya;
¡que aquell que tot hu veu negre,
té negra l’ánima y morta!
¡Qui poguera sense ferla
plorar mol, posárla á prova!
Son llisonetes mol dures,
pero de profit tal volta.
¡Vamos! Deixemse de históries
que no están en la gallofa,
y posém els bancs en orde
abans que vinga la tropa.
Despues de tot, yo no em queixe,
ni em refrede la perola,
qu’el que sua el pa qu’es mencha
crec que no fa res de sobra.
Tots porten als muscles sempre
la creu que no els acomoda,
sempre pensar qu’es la pena
mes llaujera y menos forta.
Rosario, la creu del novio
que no es llaujera á tot hora;
y son pare que no es menos,
¡la creu de mestre de escola!

Parlant en el canari

¿Qu’estás trist? ¿Perque no cantes?
Tontet, refila y rebola,
y acostumat á la gabia;
¡tots ham de tindre la nostra!

 

Escena II
D. Chochim y Saoro

Durant les últimes paraules de D. Chochim, se presenta Manolo á la porta del fondo.

Don Chochim…
Hola, Manolo…
¿Se pot pasar?…
Si ya estás dins…
¿Qué fá?…
Lo de tots els dies…

Espolsant els bancs y les parets.

…yo y la pols som enemics.
Sempre ha fet goig esta escóla.
Ni dic que nó, ni que si.
Cartels de lectura, mapes, cuadros de historia…
Soc ric,
y si tinguera aguiletes,
fora esta escola un enchís.
¿Té mols discipuls?…
Cuaranta…
Pues no son pocs…
Mes son mil…
ne falten trenta lo menos.
Mes descansat…
No, mes trist…
yo vullc barullo y ruido,
cansóns, plors, rialles y crits;
¡vullc que asó siga una gabia
de locos;…¡de teulains!
Pues sapia que no li enveche
la vocasió…
Ni es presís…
Li enveche sols la pasiensia.
De aixó no tinc res que dir,
perqu’em pareix que m’en sobra.
Aixó me pareix a mi.
També en tens tu cuant m’afaytes.
Pues si el tinc que afaytar hui,
no espere qu’en tinga molta.
¿Y aixó, Manolo?…
Está dit.
¿Pero es pot saber la causa?…
Portanse la má á la gola
Tinc así un nuc…
Somrientse
Mes son sis…
Tu prens mol fortes les coses…
¡de un sequiól, sols fer un riu!
Es que la cosa es mol dura…
Pues si la vols ablanir,
deixat de tants preambuls,
y obrim les portes del pit.
– Don Chochim, vosté es mon pare…
– Poc a poc.
– No em trenque el fil;
vosté es mon pare, y perdone
si l’ofenc…
Seguix… seguix…
que aixó no m’ofen, Manolo…
¿Vosté sap que soc fadrí?…
Vint y dos añs per lo menos…
¿Creu vosté que dec seguir
fadrinechant com hasta ara?…
Aixó es cosa tehua, fill
Si es que tens cucs, pela fulla;
¡si no vols, deixals morir!
Ya mols que no volen gabia…
¡ells sabrán el motiu!
y atres mols que la desitjen
com si fora pá benit.
Pues yo soc dels que la busquen.
No penses mal (Apart) És bon chic!
No tinc pares; ma chermana…
que per sert está en lo llit
malalta, té prou faena,
hasta no fent res per mi;
lo qu’em guañe en la navaixa,
que hui no es poc, no em lluix,
y com no tinc sombra, ¡vamos!
ni fas pols, ni remolí
Tens rahó…
Ne tinc de sobra.
Pues busca gabia, o fes niu.
No es molt difisil buscarla.
Clar está que no…
No y si…
perque el negosi es mol serio
No tant, no tant…
¡Cuant yo hu dic!…
¿Es que no queden ya dones?…
Si señor…
Si files prim,
vás á quedarte a la choca…
¡Volguera trobarla hui!
Pues aixó no es imposible…
Pues si que hu es, Don Chochim.

En chansa

Si es que la vols rica y guapa…
La vullc que tinga chuí.
Pues busca una chica pobra,
pero que siga un espill
de honradez… d’eixes que tenen
el cor sanser, y á Deu dins!
una chica que no busque
les ocasions ni els perills;
que no desfasa la casa
com la desfán moltes hui;
que gaste pocs perifollos
portant de móda el vestit;
que partixca una aquileta
en quinze trosos ó en vint;
mes neta que l’aigua clara
mes clara qu’el Sol de Abril;
que tinga poques amigues,
que tinga menos amics,
que sapia planchar, fer calsa,
y arremendar, y cosir,
y que sols tinga una grasia,
¡la de voler al marit!
Si pots trobar una chica
de estos detalls i perfils,
ta casa pot ser, Manolo,
un cuarto en el Paraís.

En prou animació

Pues ne conec una aixina…
Pues si me vols creure á mi,
declárat, casat en ella,
y a treballar, y al brosquil.
– Vosté aconsella, y no paga.
– ¿Qué vols?
– Que hu parle per mi.
– ¿No tens tu prou confiansa,
Manolo?…
Vosté hu ha dit.
¿Y qui es ella?…
¡Ella! Una chica
de denau añs ó de vint
que val mes plata que pesa.
¡Bon preu si tú fores ric!
Tendrá bon granet de cara.
¡Es un anchel!…
(Apart) Ja está cuit.
No ensomies, perqu’els anchels
están en el cel, no así.
Si li fera el seu retrato,
se quedaria estamordit.
Pintamela com es ella,
sense llevar, ni afechir.
Pues li dihuen…
No m’importa..
Sí señor…
Después de vist el retrato
Si s’empeña…
El nom no’t fará felis.

En animació y calor.

Té els ulls del color del cel,
¡mire qu’es color bonico!
y es la sehua boca un pico
de rosiyol ple de mel.
Té la veu del rosiñol,
¡la veu mes pura y hermosa!
y es aixerida, y grasiosa,
y es guapa, perque Deu vol.
Mire si es guapa y chentil…
¡no se burle d’estes coses!
que té per galtes dos roses
qu’en valen mol mes de mil,
y els labios sempre vermells.
¡Yo m’els mencharia á besos!
me pareixen per lo menos
un pomellet de clavells.
Cuant els obri una miqueta
¡y asó no son contaralles!
pareix un niu de rialles
aquella dolsa boqueta,
y em pareix, no prenga a mal
que diga coses tan velles,
que allí encontren les abelles
la flor, la mel y el panal.
Si en el horta valenciana
qu’en chiques y flors es rica
te nomená per bonica,
també la té per cristiana,
pues asovint –es son pare-
-fijes vosté en este dato-
el qu’em diu, es el retrato
de cos sanser de sa mare.
Tróba en sa casa el pobret
lo que val mol mes que l’or;
una llimosna, y un cor
que mereix un altaret,
que allí la veu a tothora
mol contenta y satisfeta
el que té ditja completa,
y el que perduda la plora.
No sé dir tot lo que val…
¡dir lo que val una rosa!
pareix mol facil, y es cosa
que sempre hu dihuen tots mal.
Este es el retrato aquell,
y esta la mehua pintura…
dispense, tinc la má dura,
y es una brocha el pinsell.
– ¡Si qu’es dura!…
– Una santeta.
– Bona y guapa!…
– ¡Es un enchis!…
– ¿Com li dihuen?
– Pues…li dihuen
Rosario…

Estupefacte

¡Che!
(Apart) Ya está dit.
Ma [sic] quedat sense paraula…
Crégaseu…
(Apart) ¡Vacha un pastís!
Si vosté vol…
¿Qué diu ella?…
Per si no hu sap, digaliu.
Manolo…convé pensáro…
Pues pénseu…
Aixó es mol prim,
pues l’asunte es d’importancia.
Mire, no em fasa patir,
y a vore si em trau d’apuros.
– ¡Si el apuro es per a mi!…
¡Si ma quedat fet de pedra!
¡Si tot me sa fet de nit!
¡Si tinc un nuc en la gola
que no me deixa engolir!
Vosté pa tot té paraules…

Después de un rato d’estar pensán

¿Cuan tornarás?…
A les huit.
Dónam temps pá que prepáre
la llisó…
Suplican. Fásau per mi.
¡Com si no fora sa filla!
¡Com si fora yo el seu fill!

Anánsen per el fons